COM PARLAR BÉ EN PÚBLIC

Hola a tots,

Tenint en compte que aquests futurs dies ens esperen grans reptes com són les recitacions, exposicions i els debats, l’Imma ens va equipar amb un estri de gran ajuda, un llibre titulat: Com parlar bé en públic, de la Joana Rubio i en Francesc Puigpelat.

El llibre havia d’estar llegit per al dia 29 d’octubre. I a més a més, haver-nos apuntat en un full per entregar, aquella sèrie de recursos o pautes que ens servirien d’ajuda o que trobessím imprescindibles alhora d’expressar-nos davant d’altres persones.

Les recomanacions que ens mostrà per anar cap al camí de la optima parla en públic eren molt diverses. Anaven des de petits detalls com són la respiració, entonació o el fet de començar amb un somriure, fins a les decisions claus i fonamentals com són l’estructura i el plantejament del discurs.

Apart d’oferir-nos recursos, el llibre, només començar, ens fa arribar una gran veritat que em serveix per fer-ne una petita reflexió. La frase en qüestió és la següent: Es valora enormement la capacitat de comunicar i , alhora, no s’ensenya.

Crec que quan algú fa bé una cosa és perquè si troba còmode. I trobar-se còmode vol dir estar envoltat d’un entorn de confiança on et permet actuar amb total normalitat. I és per això que crec que l’experiència juga un paper molt important, del qual no diu re el llibre, ja que no és ensenyable.

Opino que l’experiència és un “plus” alhora de parlar en public, doncs estic convençut que per molt bé que sàpigues la conferència o exposició a realitzar, segur que et sortirà millor el cinquè discurs que no pas el primer, pel simple motiu de confiança i d’estar acostumat a aquesta situació.

He fet aquesta reflexió perquè em baso en vivències pròpies. M’explico. Jo, que a hores d’ara no em considero un bon orador, he de dir, que vaig notar un gran canvi en la meva manera d’expressar-me i comunicar-me arran d’haver treballat cinc anys com a monitor de ludoteca i entrenador de futbol. Durant aquest període de temps i de manera diària, havia de comunicar-me amb altres persones, ja que era una funció més que se’m requeria.

A més, vaig tenir la sort que les persones a qui em dirigia eren de perfil diferent: grups de nens, pares, coordinadors… I per tant, m’obligava a canviar el registre, vocabulari i expressions a utilitzar.

L’experiència és aquell recurs afegit que tard o d’hora tothom adquirirà i que ajuda a sentir-se més còmode i tranquil i, per tant, a expressar-se de la millor manera possible. Si ho traslladem a l’àmbit de conferències, discursos o presentacions davant d’un public, ha d’anar sempre acompanyat d’un previ esforç de preparació.

Per acabar, m’agradaria esmentar un parell de punts del llibre, que m’han agradat llegir, ja que els he trobat familiars i propers perquè a vegades els utilitzo.

El primer, i crec que bàsic, és assegurar un bon començament de discurs sabent-se de memòria la primera frase, així, tot surt sol i et causa bones vibracions per tirar endavant.

I la segona, i molt ben explicada al llibre, és la del petit somriure abans de començar el discurs, ja que transmet simpatia i crea una atmosfera que propicia el lligam public-orador.

Aquí deixo el meu comentari i reflexió sobre aquest llibre tan útil.

Fins la propera!!